VALDEINFIERNO 1500

Té  nom de port de muntanya o estació d’esquí i alçada, però no és més que el terreny on vaig córrer la meva cursa 1500 d’orientació. Una d’aquells retorns als orígens que de tant en tant, i de forma casual (o no ) el destí ens té reservats. Ho és perquè córrer en aquest indret ja tenia un gust melangiós i dolç, que es va reafermar quan, en efecte, es confirmà al registre amb aquest nombre tan rodó. Uns vint anys abans, en els meus primers temps de l’orientació, ja vaig participar en els primers 3 Dies de Lorca. Malgrat els molts anys passats, d’aquell cap de setmana en tenia molts records; el còrrer en la Sierra de Gigante, els relleus amb els companys catalans i valencians, i la cursa “curta” en aquell lloc amb nom infernal, però que resultà ser molt més net i bonic del que m’esperaba. Així li vaig comentar al Jordi, en Pau i la Meritxell anant cap a Lorca... el diumenge teníem la Mitja Distància d’aquest nou Lorca O-Meeting i ens dirigirem cap aquell núvol inesperat que derivà en uns arcs de sant martí de colors espectaculars i una pluja i vent del tot incòmodes. Pujant per la pista, ja vaig recordar aquella primera visita, i una vegada arribats a la collada, ja vaig veure el terreny igual que tant anys abans, però amb l’afegit de que semblava més net i el pinar més gran. Arribats a l’aparcament em vaig adonar que era igual que la zona de sortida o arribada de la cursa feta anys abans... la cursa 2016 va ser un gaudi en aquell bosc retrobat tan net, tan pedregós com llavors i tan suggerent, en una zona del no-res a cavall entre Murcia i Andalusia.

Tornant a casa vaig mirar l’arxiu, i en efecte hi son les curses d’aquells primers 3 dies lorquins. I no va ser al 96 , sinò al 1994! Els dies 29,30 i 31 d’octubre de llavors. La primera cursa a Gigante, de 8200 m (a èlit, on corria llavors), la curta a Valdeinfierno (de 6100m ) i la darrera, els relleus a El Oasis. Van ser els números 112,113 i 114. I buscant en les fotos, aquí teniu diferents testimonis d’aquella trobada. Als la foto superior del pòdium de relleus estic amb la Carmen Perona, la seva filla Mamen, en Pablo Corbí, en Xavier Haro, i en Jose Luis Sanz. Les tres fotos restants son  a Valdeinfierno: una  amb el Rafael Martínez, peça cabdal del club, vint-i-un anys d’amistat i bones experiències compartides; l’ altre apropant-nos la fita 100 (reconeixeu el clar que hi ha darrera?) i la que resta en l’arribada, amb les targetes de paper dels resultats. I és que llavors els mapes digitals i les preses de controls en targetes electròniques eren pura ciència ficció!!!

I per no faltar, el mapa amb la cursa feta. Una autèntica relíquia,  compareu-lo amb el nou!. La impressió del circuit estava fet amb la burra, una planxa on es posaven els cercles, números i línies, es mullava en tinta rosa i s’imprimia sobre el mapa ajustat.  En aquells temps es corria a escala 1:15000 tant la llarga com la “curta” (redirigida a Mitja Distància quan va néixer l’Esprint) ... En efecte, ara està molt més net,  però això si, la zona de sortida i arribada no era la del pàrking, sinó una molt semblant 1 km més al nord ... error paral.lel de records!!!! I com curiositat, la fita 13 del 1994 i la 16 del 2016!

El que no ha canviat, i si ho ha fet ha estat a millor com els bons vins, és el club de Lorca i la seva promoció i pràctica de l’orientació. Després d’aquells 3 Dies vinguérem uns altres superbs al 2001 (encara ens recordem molts de les festes  a La Parroquia), on vaig tornar a uns primers llocs  als relleus en aquest cas en un equip mixte  del Farra-O. I ara aquest extraordinari Lorca O-Meeting. Esperem hi tornin a organitzar aviat una altra edició!

Que al Lorca O Meeting no hi havia cap terreny ni mapa que es digui Valdeinfierno? Es clar, ara es diu Casa Iglesias II. Com diu molt bé en Raúl  Ferra, Casa Iglesias es “Valdeinfierno para los nostálgicos”. Avui dia l’orientació és SI Air+, GPS, Virtuals-O i mapes OCADs literalment perfectes... però que bé de retornar a reviure en els records aquells temps de mapes de separació de colors, d’imprimir circuits amb la burra o fent-los a ma, de les targes en paper sense parcials  i  de les pinces manuals!!!!

25 ANYS D'AGERMANAMENT AMB LA CATALUNYA NORD

El 17 de novembre del 1990 es va signar a Font Romeu un acord de col.laboració entre la neixent FCOC i el club Orientafond 66. Es compleixen doncs 25 anys d’aquest fet que segurament és desconegut per la immesa majoria del col.lectiu orientador actual, unes noces d’argent per l’orientació catalana molt més importants del que hom pot pensar.

Jo vaig tenir la sort de viure’l en directe i de poder portar-ho a terme juntament amb uns pocs companys. Tot va començar quan en Jean Michel Roumanie, tècnic i orientador del club francés, es va assabentar del petit grup d’orientadors catalans que havia nascut justament a la part “espanyola”, participant en algunes de les primeres competicions que es van fer a casa nostra. Com que d’experiència no en teniem però de ganes de fer coses totes i més, i veient a més el bon ambient d’aquell petit grup, en va parlar amb el Carles Lladó de poder col.laborar en les competicions i activitats  que es poguessin fer tant en territori francés com el català. En Carles va anar més lluny i proposà un agermanament, un acord a tots nivells que permetés una promoció i creixement conjunt d’aquest esport que llavors si era del tot minoritari. 

Les aventatges tant pel club francès com per la jove federació eren infinites. Els francesos estaven situats geogràficament en un extrem del seu estat, raó per la qual hi tenien un accès molt limitat a les competicions generals de tota França. Als catalans ens passava el mateix, tenint present a més que llavors el calendari era molt minso i les competicions estatals espanyoles es comptaven amb una ma i encara sobraven dits. Treballant plegats aconseguiem a més ampliar força el calendari conjunt, i poder participar molt més a prop de casa. Per últim, les organitzacions quedaven potenciades, tenint més participants i optimitzant l’esforç que llavors suposava muntar una prova d’orientació.

En el cas nostre hi havia a més un afegit: poder agafar experiencia i anar aprenent aspectes organitzatius que ens eren desconeguts. Els pocs anys encara de vida i l’isolament eren compensats per l’autoaprenentatge.

Tot això va canviar gràcies a aquest acord que en Carles, sempre adelantat a la seva época, va proposar i que com no podía ser d’una altra forma els francesos acceptaren encantats. Es signà a Font Romeu per part dels propis Carles i Jean Michel, i LLuis Basas, Francesc Mates, Jean François Robert i Gerard Haverland;  després de la signatura vam fer una petita competició als voltats de la Quillanne. A més del Club Orientafond, també inclogué altres petits clubs, el més conegut el Cote 66 de Perpignan. I aquest fou el punt de partida d’una col.laboració que perdurà durant força anys i que es va acabar simplement per la progressiva desaparició del club de Font Romeu.

Durant els següents anys, es realitzaren Copes Catalanes a ambdós costats de la frontera, éssent la competició domèstica la Lliga Catalana. Eren organitzades en igualtat de condicions tant per part francesa com catalana. Tanmateix, els competidors també participaven en igualtat de condicions; això volia dir que podía guanyar la Copa tant un federat FCOC com un francés del club de Font Romeu. El mateix plantejament es va adoptar pels Campionats de Catalunya que s’engegaren una mica després; van haver-hi Campionats de Catalunya al costat francés i Campions de Catalunya del club de Font Romeu (com a exemple, Fabien Viguier guanyà la Copa del 92, i Gilles Gorret feu doblet -Copa i Campionat de Catalunya- el 95 i 96). Això permeté una major competitivitat que es traduí en una primera progressió dels catalans, que van haver de pujar el seu nivel per posar-se a l’alçada dels francesos, molt més experimentats. Una bona companyona i una cordialitat que va ser perpetua encara va fer més maques aquelles trobades entre orientadors catalans i francesos.

Conseqüència de tot plegat va ser que el nivel tècnic dels catalans millorés de forma exponencial. El terme entrenament va començar amb els nostres companys francesos, que ens ensenyaren tècniques, tàctiques i estratègies, amb stages, sessions i exercicis al.lucinants que mai creguerem pogueren existir. Això feu que en pocs anys guanyessim de cop dècades respecte a molts altres col.lectius, i que es possessin les bases pel domini que durants molts anys l’orientació catalana ha tingut a nivel estatal.

El mateix passà en quan al tema organitzatiu. Les celebracions de Copa Catalana obligaven a una major exigència (com per exemple que els mapes havien de ser IOF) i per tant una major qualitat. Els francesos foren també els primers que ens ensenyarem a organitzar gran proves internacionals, com els 5 Dies; quan a Espanya la primera edició fou al 2009, a la Catalunya Nord un grup de catalans ja estiguerem en la organització, recolçant als nostres companys de Font Romeu, dels 12 Dies de Catalunya el 1993 i dels 5 Dies de Catalunya – Copa de les Regions d’Europa el 1995. Això feu en aquest camp guanyessim també de cop una enorme experiència, que ens permeté d’afrontar en els anys següents  grans events estatals i internacional amb una altíssima qualitat técnica.

                                        Agafant targes i recollint cintes, 12 Dies (etapa La Molina) 1993 

          

Per això comentava al principi de l’escrit que aquests 25 anys són molt més importants del que ens pensem a la historia de l’orientació a casa nostra, doncs ens permeteren un avenç extraordinari que ens posà al nivel de països de molta més edat i experiencia. Foren a més temps d’una orientació romàntica, on descobriem mil i un aspectes, on aprenguerem sense aturador quasi tot respecte aquest esport, on competiem pel goig de fer orientació, on els entrenos eren les mateixes competicions, i on nosaltres mateixos ens feiem moltes vegades els mapes per poder participar. Per això la recordó amb enorme satisfacció però també una gran nostalgia, especialment cada vegada que pujo a Font Romeu i recordo les curses amb el Jean Michel, els cordills amb les tarjetes de paper, els trofeus del país (formatge, taronjades, alguna medalla) i els paisatges majestuosos dels boscos cerdans, que és l’únic que, amb els seus corresponents mapes, allà continúen malgrat el pas del temps.

Els responsables del club francès van anar marxant, i finalment no hi quedà cap a Font Romeu. Això va ser cap al 2003-04, i des de llavors l’acord restà a l’oblit. No va ser derogat, ni es va trencar, ni va haver cap “mal rotllo”. Al contrari, tots els records i les vivencies són d’ajut i bona disposició, i de bones estones, els anys que estiguerem junts fins que els nostres companys foren a viure fora Font Romeu.

Ara, però, la cosa ha tornat a canviar. Nous orientadors com en Philippe Vergé, Christope Cullell o Jean Claude Cazals estan a Font Romeu i, com sabeu molt bé, han fundat el club Cerdanye Capcir Intentational Orientation (CCIO), i des de fa tres anys tornen a fer activitats d’orientació. El club està recolçat per uns quants companys  catalans, sent socis i ajudant, igual que fa anys ferem uns altres, a organitzar curses en aquells boscos tan especials.

                                           Organitzadors i participants del CCIO  als 2 Dies del 2015    

  

Sense saber-ho, aquest orientadors, que ni tan sols tenien coneixement d’aquest agermanament, han tornat a fer-ho funcionar; de fet, els propis membres del CCIO sabien de les antigues competicions però desconeixien l’acord signat.  Com que mai ha estat anulat, es pot tornar a reprendre. Algunes coses a nivel legislatiu han canviat (els clubs francesos no poden ser ara membres de la FCOC, com si ho van començar a fer en el 90), però redissenyant les linies mestres es podría fer plenament vigent (per exemple, acceptant com a club associat al club francés). Per altra part, no ha d’haver cap problema insalvable per fer Copes Catalanes i Campionats de Catalunya a Font Romeu o el Capcir, els companys francesos  han demostrat ser bons i seriosos  organitzadors;  i seria molt interessant que ells mateixos poguessin puntuar pels nostres rànkings; res que no es pugui solucionar amb imaginació i bona disposició com en aquells temps pioners.  Per altra part, la possibilitat de fer un gran event internacional de varies jornades que encara  tenim pendent com a FCOC (uns 5 Dies de Catalunya) adquireix més força que mai tenint com a coorganitzadors als CCIO, amb uns terrenys i mapes sens dubte de lo millor que podem trobar a Europa.

En les nostres mans està intensificar de nou les activitats i competicions amb la Catalunya Nord. Jo, a falta de la tradicional visita al setembre, continuaré recordant les jornades organitzatives de 15 hores, el “balisage” dels circuits encintats, el muntatge de les sortides, els cèrvols passant per aquí i allà, el col.locar les fites fàcils al bosc, l’anar amunt i avall de centenars d’orientadors de tota Europa i les estones compartides amb Jean Michel, Anne-Marie, Fabrice, Sylvain, Gilles, Vincianne, Yannick, Ricard, Jean-François i la resta de pioners que tant em van ensenyar.

Esquerra: després dels 12 dies, una mica de relax dels organitzadors. Dreta: en Jean Michel donant premis a en Carles Loré i un servidor, a una cursa de Copa a La Molina.

Ferran Santoyo Medina

Bibliografia:

10 Anys de l’orientació a Catalunya, Ferran Santoyo, FCOC, 1999,

Butlletins “Catalunya Orientació”

22 anys després de recollir tarjetes i cintes a La Molina, acabarem els relleus dels 2 Dies 2015 a Les Airelles.

Abans de la cursa, però, vam intentar treure la fita de la banya de la vaca però no va haver-hi manera...

LA VOLTA-O EN 60 DIES

Una autèntica volta estival al món de l’orientació és el que hem fet durant els 60 dies dels mesos de juliol  i agost d’enguany. Començarem a Sesto Calende i acabàrem a Beteta, a Conca. Entremig, Boräs, Göteborg  i Cabra del Santo Cristo. Itàlia, Suècia i l’Estat Espanyol. Calors extremes i temps de tardor. Una gran volta amb 20 competicions, i dues organitzacions (un trofeo  i un campus d’entrenament).  Amics de tots els països i condicions. Una semana a casa i set voltant fora. Això és l’orientació!

Més detalls al meu  facebook (Sesto Calende, WMOC i Trofeo Acacyr), al facebook de Orientabonito, Oringen, WMOC,  Sweden 2015 i sobre el Trofeo Acacyr en l’enllaç  http://www.aytocabradelsantocristo.com/noticias/noticia/xi_trofeo_acacyr_magina_de_orientacion#.Vel4j5esqf4

EXPORI4DAYS

Arribarem a Sesto Calende, al Lago Maggiore, el dimecres 1 amb una calor apreciable. Ens disposavem a participar en los Expori4days d’orientació, una competició de 4 dies a la regió lombarda italiana. El programa: cursa llarga a Sesto Calende, altre a Cunardo, un esprint a Taino y una cursa urbana a Milano. Així agafarem la documentació i ja pogué conéixer alguns dels organitzadors; s’oferirem a ajudar-me en el desplaçament del dia 2 a Cunardo, on no arribava el transport públic. Cap l’allotjament escollit, el B&B CocoLoco, amb una habitació gran i amb un tresor inesperat, una nevera, i amb un petit jardi per descansar una vegada ocult el sol.

El dia 2 esmorzar al B&B i mitja hora caminant fins el Centre Esportiu de Sesto Calende, on estaba el centre de competició del dia 1. D’allà tranquil.lament fins la sortida, a uns 20 minuts, i ja en la zona forestal annexa a la población. Agafem mapa després de saludar les organitzadors i a córrer! Terreny mixte, zones molt netes i altres amb més vegetació, desnivell molt moderat que ajuda a portar un cert ritme malgrat el calor. Bon traçat de llarga distancia, amb un parell de trams de quasibé 2 km. De retorn a descansar i a preparar la següent etapa.

A l’endemà estem puntuals al lloc de trobada a les 7 del mati per pujar amb els organitzadors cap a Cunardo. El nostre amfitrió és Roberto Biella, Director Técnic , que puja junt a tres joves organitzadors més. En el cotxe una vegada presentats  i de parlar un xic sobre Barcelona, ja comencem a parlar sobre orientació i les experiencies viscudes. Arribem a Cunardo i els deixo fer sense destorbar, i observant la bona organització i disposició rápida de tot, al centre d’esqui nòrdic de la localitat. Davant nostre una vessant de muntanya tan maca com desnivellada en alguna zona. El desnivell de la cursa ja marca que transitarem per allà, i en efecte, en agafar el mapa, es veu perfectament una cursa llarga amb format tècnic de mitja, i anant i tornant per tota la vessant. El primer control en una cova d’una trinxera excavada a la primera guerra mundial, però que no va entrar finalment en combat. Bosc de fageda bastant net amb algunes zones més verdes, rases i detall de relleu, algunes roques i tallats ….una cursa molt maca que es convertí en molt dura per la combinació desnivell+calor. Acabem cansats però contents i una vegada acabada tornem cap a Sesto Calende, tornant a parlar de mil i una experiencies, dels mapes de la regió, d’anteriors curses internacionals fetes a la zona…

La Tercera etapa no comptava per la suma total, éssent el seu format un Esprint en score, a la localitat de Taino, a 5 km de Sesto Calende. Allà ens trobem uns 70 orientadors, disposats a enfrontar-nos a la calor infernal que ja estaba desfermada en tot el nord d’Itàlia. 35 graus marcava el termòmetre quan els participants de la categoría de 45 anys i més sortirem. Cursa a ritme baix, intentant trobar el millor recorregut global i on no vaig fallar … que em valgué un tercer lloc a 2 minuts del primer. Entrega de premis en un monument de la localitat, i gràcies a en Roberto cap l’estació de tren per tornar a Milano, passar la nit a un alberg molt a prop de l’Arena del diumenge, ilusionat per córrer la darrera competició al centre históric de Milano.

Arribem de bon matí però amb una calor extraordinària a la espectacular arena, un estadi d’atletisme antic amb arquitectura napoleónica,al Parc Sempione. Sortida i arribada en l’Estadi, en una cursa urbana que promet molt des del mateix dia que vam saber d’aquesta competició. Agafo el mapa i … Eureka!!! Veig perfectament el Duomo i una fita en la part sudest de la catedral, carrerons, un munt de grisos clars i el començament i final de la cursa al parc. En efecte, una cursa esplèndida, no massa difícil però 100% turística i on ens feren córrer fent orientació al Duomo, l’Scala, les Galeries, esglèsies, boulevars, etc. Malgrat els 34 graus, se’ns va fer curta; una de les curses urbanes més maques que he corregut.

Finalitzada la cursa, entrega de premis i cloenda d’aquests 4 dies. I un aplaudiment de tots els presents cap els organitzadors, un grup familiari i hospitalari, alhora que del tot eficient, i que ens permeté de gaudir d’un event ben maco. Per la meva part, un plaer conéixer aquest grup de companys orientadors i especialmente en Roberto, un enamorat d’aquest esport, promotor, organitzador, cartògraf i profesor d’Educació Física. GRAZIE MILE!!!

Per acabar, visita a l’Expo de Milano, centrada en l’alimentació al món… una altra marató, amb el calor, la motxilla a sobre (no hi havia consignes) i la gent amunt i avall.

Resultats, fotos i cròniques a la web    www.expori4days.it

DEL PORT DEL COMTE A VALLCLARA

Cap de setmana de sensacions i records. I de veure com les intuicions pròpies respecte mapes i terrenys  en orientació continuen sent infalibles..
El Port de Comte ja feia molts anys em produia un pessigolleig al nas, com al Vickie el Viking del dibuixos animats. El pessigolleig d'intuir que hi havia un molt bon terreny a l'abast. Quan vaig anar amb els meus alumnes fa uns set o vuit anys es va confirmar de ple. Un espai de llibertat, de boscos, de prats i aigua, de zones descobertes aérees, roques, aiguamolls, pendents , depressions i indrets de somni com el Pla de Bacies s'oferien verges als orientadors, i evidentment no es podia desaprofitar, més quan teniem logisticament uns espais enormes d'aparcament, un refugi, un alberg i un hotel i edificis d'apartaments que podia absorbir amb facilitat un bon gruix d'esportistes. Una Campionat de Catalunya de dos dies, o una lliga nacional.
Dit i fet vaig reservar el terreny al comité de cartografía per al meu club Farra-O de cara a poder organitzar un bon pitote allà. Per diferents circunstancies no va ser possible, i el mapa i el terreny restaren allà, a l'espera de que algú s'animés. Per això, quan en el Senglar van comentar de fer un rogaine, de seguidà sortí aquest meravellós indret, doncs si ja era bo per orientació a peu, encara potser ho era millor per aquesta disciplina.
Una vegada el Farra no va posar cap objecció, "manos a la obra" i allà que pujarem el passat juliol per fer mapa. Jo vaig fer un mapa a peu general de la part de l'estació i un mapa esprint aquest si força acurat de la urbanització. En Lluis Ollora, En Clemente i en Ramon feren la resta del mapa de rogaine, i així es pogué fer la primera edició el passat any.
Per aquesta segona edició en Lluis amplià el mapa pràcticament fins l'estació de Tuixent. I allà al Port del Comte vaig estar aquest dissabte per fer un cop de mà i veure in situ com es feia realitat per segona vegada el veure orientadors amunt i avall en aquell meravellós indret. Sens dubte, les paraules de molts participants, gaudint a tope en aquest espai pur, amb un sol enlluernador i els isards per aqui i per allà, explicant lo be que s'ho havien passat i elogiant el mapa i els traçats, va ser el colofó perfecte a aquell pessigolleig.

Pessigolleig que ja vaig intuir quan en Carles Salvador em va parlar d'un lloc on havien fet un petit mapa per entrenar la gent de Vic amb en Jordi Bruguera al capdavant. Quan em va parlar d'un paisatge que no semblava català amb arbres enormes i diferents, i terra catifós, vaig sospitar de seguida d'alguna zona de les Guilleries amb replantacions de picees i avets, molt semblant a les que hi han a molts països de centreeuropa (Txèquia, Austria, Alemania, Hungria o Polònia). Més endavant em va comentar farien una cursa del Tassó i , evidemtment, no em podia perdre el que intuia seria un terreny centreeuropeu, el primer amb mapa a Catalunya.

Vaig baixar del Port del Comte amb el Miquel i la Melibea i em vaig trobar amb en Carlos, i diumenge de bon mati cap allà. Un lloc maquíssim, on des que varem començar tinguerem la sensació de córrer molt lluny d'aqui, recordant Suècia i Txèquia, amb tots els tipus de textures d'aquests boscos centreeuropeus i com allà per aquestes dates, amb zones de treballs forestals, algunes falgueres i ortigues, i superbs racons d'arbres altissims i catifa terrosa. Un traçat molt maco que minimitzava el desnivell i un mapa força acurat, el primer mapa centreeuropeu a Catalunya. Excel.lent feina doncs de la gent de Vic; si voleu entrenar técnica de cursa i terreny per aquest estiu, ja podeu parlar amb ells perquè us el pugui deixar i anar a entrenar allà!!!

Un altre pessigolleig complert. Un altre bon cap de setmana d'orientació entre amics i companys.

TRES DIES A LA FRESNEDILLA

La Fresnedilla. La primera vegada que vaig estar en aquest meravellós paratge ja vaig quedar parat al veure un observatori en un edifici que va resultar ser un col.legi públic, enmig del no res. Bé, si, emmig d’un entorn natural extraordinari, boscos, rierols, zones de roques, petits camps i cases aïllades aquí i allà a la serra de las Villas. Qui m’hauria de dir  llavors que acabariem tornant per córrer orientació!

Quan em van comentar es faria allà un mapa pel III Trofeu Villacarrillo, i em va ensenyar Mario el mapa base del Institut Andalús, ja varem veure una zona raríssima on les corbes es tornaven boges, com si fos el triangle de les Bermudes. Com que estaba per allà en aquell Nadal del 2010, no m’ho vaig perdre i vaig anar amb el cartògraf a veure en que consistía aquella anomalia.

En entrar a la zona l’anomalia ens va deixar bocabadats. Un caos de tallats i laberints, combinats amb superficies rocalloses, arbres secs caiguts, zones amb vegetació més densa, racons amb zones d’aigua i arbres alts i quasi centenaris aixecant-se altius en angles impossibles. Era com si ens haguessim teletransportat a algún racó profund de Noruega. “ A ver como cartografio yo esto” va ser l’únic que va encertar a dir el Mario.

El cert és que ho va cartografiar de forma perfecta, això si estant un mes per sols la petita zona de l’altra dimensió, i al 2011 ja es va estrenar pel III Trofeu, en el que vam batejar-la com el “triangulo de la fresnedilla”, pura orientació extrema. Al 2013 es van animar a fer una Lliga Nacional, jo vaig ser el controlador i per tant vaig continuar fent visites a aquest indret tan especial, revisant desenes de controls. El mapa es va ampliar per la zona nord, i de nou una agradable sorpresa, en aquesta ocasió per la varietat i bellesa  paisatjistica de la nova part, i un alt grau de técnica general. El mapa final va ser i es sens dubte el millor de la provincia de Jaén i un dels millors d’Espanya.

La cursa nacional alguns la recordareu, un parell de dies abans el mal temps  va deixar el terreny ben nevat i sense poder accedir. Es va moure tota la organització i els responsables de l’ajuntament per netejar la petita carretera i es va poder fer la prova enmig d’un sol radiant i una neu inmaculada. Encara avui em sembla un miracle que s’hagués pogut celebrar. Els participants van quedar molt contents, doncs a més molts no havien mai fet orientació a peu en un paisatge nevat, però com els hi vaig comentar allò no era ni una mica de lo realment interessant que oferia el terreny amb unes condicions climàtiques favorables. Jo tampoc havia tingut sort en altres visites previes fetes: 35 graus a l’ estiu, a -3 en hivern (les dues per això amb sol) i un diluvi en semana santa junt en Per Emion.

En això anava pensant quan, de bon matí el divendres 1, pujavem per la carretereta, després de tota la nit de viatge des de Barcelona fins Villacarrillo. Un dia blau i radiant, de plena primavera, ens deixava veure la part alta de la sierra, i ens anavem endinsant en un mar de pins, petits prats amb flors, tallats amb molsa, roquedals i alguns cursos d’aigua. El deu de l’orientació havia compensat els dies de pluja i neu amb el temps perfecte de primavera. Així, estiguerem tot el dia preparant el model, posant fites, preparant sortides i anant d’aquí a allà enmig d’una natura radiant, gaudint a tope d’aquest paratges, escoltant el silenci, la quietud, sols trencada per algún "cu-cut" ocasional o la galopada d'algun cèrvol o petit mufló.

El dissabte, cursa llarga, i de nou posar i treure fites i estacions SI creuant sense presses mil i un racons de postal. Una mica de descans i tapeo a Villacarrillo i darrera pujada per la carretera el diumenge, per repetir el cerimonial, accedint a nous llocs i visitant una petita part ampliada que no podía ser menys interessant que les anteriors, un petit roquedal hipertècnic molt semblant als terrenys on molts catalans estaven corrent aquell dia a Le Caylar.

Tres dies, doncs, d’estar en un paradís de l’orientació. L’unic retret va ser la poca participació, les comunions, romeries, cruces de mayo i altres històries van fer estralls i poc més d’un centenar van córrer en aquests terrenys de somnis, aprofitant aquesta oportunitat única. Els altres s’ho van perdre!

Les paraules del creador d’aquest trofeo, en Carlos Rescalvo, en la introducció del Boletin Final, són la millor expressió d’aquesta orientació romàntica que cada dia que passa s’extingeix una mica més.

Una vez más, y ya son cinco las ediciones, volvemos a ofrecer al colectivo orientador

andaluz y por supuesto a quien se acerque desde cualquier punto de la geografía

española, un entorno privilegiado para la práctica de nuestro deporte. Hace 2 años, en

el 2013, con motivo del I Trofeo Nacional Jaén Paraíso Interior, casi 700 corredores

pudieron comprobar de la belleza de los parajes de la Sierra de las Villas. A pesar de la

gran nevada caída un día antes del evento, que hizo peligrar la celebración de la

prueba, en general quedaron muy satisfechos por lo que modestamente como

organizadores pudimos ofrecer. Pero la nevada no sólo hizo peligrar la prueba,

también hizo replantearse al que suscribe su futuro en la orientación, principalmente

como organizador y gestor de este deporte. Tras un año prácticamente desaparecido,

en el que he corrido muchos Km. de fondo, que me han servido para pensar, he creído

conveniente continuar al menos ayudando a que el trabajo que se ha realizado en Jaén

tuviera continuidad, y sobretodo, he creído en la necesidad de seguir ofreciendo un

rincón muy especial para mí, donde mis abuelos crecieron, y mi padre correteó siendo

un niño, muchos años antes que todos nosotros con un mapa en la mano.

Bienvenidos una vez más a los parajes de la Fresnedilla en la Sierra de las Villas.

Bienvenidos a Villacarrillo

Carlos Rescalvo Palomares

(Director de prueba del V Trofeo Villacarrillo-Sierra de las Villas)

L'orientació al CEEB...una mica d'història

Les Curses d'Orientació començaren al C.E.E.B (Consell de l'Esport Escolar de Barcelona) l'any 1998 amb la formació del Comitè i la celebració de les primeres curses.

Planter CEEB 1997-98 

Durant aquests anys s'ha anat consolidant, havent-hi ara un nombre estable de participants.

       

Entrega premis CEEB 2005-2006

El següent gráfic mostra l'evolució dels participants des de 1998 fins a la darrera cursa d'aquest mes a La Mar Bella de Barcelona

A partir del 2012 els adults comencen a participar també a les curses del C.E.E.B

         " 33 mapes a terrenys diferents, 29 a Barcelona i 4 a poblacions del voltant "

Treball topográfic 1998-2015

                Si voleu veure el detall de participació cursa a cursa cliqueu aquí

                                                    Cursa La Mar Bella 11/04/2015